EXEMPLE DE COMENTARI CRÍTIC

Ganes de buscar-se-la
Pere Calders

- Vinc cobrar el gas –digué el cobrador.
- No tenim gas –respongué la senyora.
- Doncs que sigui l’electricitat –insistí el funcionari.
- No tenim electricitat.
- I què me’n diu de l’aigua?
- No tenim aigua.
- En aquest cas, si em fa el favor, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust.


Aquest breu conte conté moltes de les característiques essencials de la literatura de Pere Calders. La brevetat és la primera cosa que copsem: en un mínim espai, construeix tota una història. Calders és concís, com ho és tota la narrativa dels escriptors fills dels corrents d’entreguerra. La realitat, tot i ser ben simple, ha passat pel sedàs de l’intel•lectual de l’autor, el qual ha substituït qualsevol tragèdia per l’humor. La realitat aquí és una petitesa, una anècdota, un acudit, en definitiva, que juga amb la sorpresa, fórmula que l’autor ha anat conreant sistemàticament en la seva narrativa curta. Calders parteix d’una situació real, tot i que el resultat final sigui un estirabot que genera el somrís o la riallada. El punt de partida és un tema de la vida concreta; l’estil que adopta el tradueix en una narració singular i original.

El diàleg reproduït és domèstic, quotidià i conegut per tothom. No importen els personatges en la seva definició física o psicològica –no hi ha cap descripció- perquè són identificats fàcilment i el que importa és el fet precís, no l’exercici literari superflu. El funcionari/cobrador és un de tants milers com n’hi ha (o n’hi havia, si comptem amb la informatització bancària actual), i una senyora –no se centra en una categoria mínima, per exemple mestressa de casa- pot ésser qualsevol dels lectors o algú ben identificable. El funcionari pesat vol cobrar: la rutina del treball, l’ànsia del servei estricte d’obtenció de diners. El diàleg, natural en la seva evolució, seguint un to col•loquial que respecta totalment la norma, de cop i volta es tranca amb l’estirabot final. No hi ha cap tragèdia, la petició de la violació desdramatitzada és el desenllaç de l’acudit. La realitat quotidiana s’ha capgirat cap a l’absurd. La lògica racional ha esdevingut irracional.

On rau l’absurd? En un primer nivell, en la solució del diàleg. L’acte delictiu és un requeriment espontani i sense cap tragèdia. En un segon nivell, en l’estil despullat i concís, que no permet l’escapisme cap als detalls gratuïts. Les frases, simples i amb un ritme repetit i, alhora, ràpid, se centren en el requeriment verbal (cobrar) i el de l’objectiu requerit (gas, aigua, electricitat) fins esgotar la llista amb un acte que no pertany al mateix camp –cobrar + objecte passa a convertir-se en una altra forma verbal, violar, amb totes les connotacions que pugui generar, tot i que estan limitades pel to.

Però el tercer nivell d’absurditat és més profund. L’estirabot és, en definitiva, l’únic resultat possible per a un diàleg impossible. No hi ha cap desconcordança temporal. El paper de funcionari equival a una societat moderna de consum. L’absurditat rau, per tant, en les respostes negatives de la senyora, mentre que la sentència del cobrador no és, sinó, el justo resultat per a la situació absurda. El títol, en aquest cas. És significatiu: ganes de buscar-se-la. La senyora ha forçat la situació i l’absurditat; el funcionari no fa més que formular-la lingüísticament. L’últim requeriment, reforçat per la urbanitat i els bons costums (si em fa el favor –així com el nom de senyora per identificar la protagonista-) i el toc hedonista (que sempre ve de gust), és l’estirabot exacte i lúcid que pot tancar l’estirabot anterior de les negatives constants. Així, el funcionari, el tocat i antipàtic a primer cop d’ull, esdevé el personatge bo. Eficàcia i sentit de l’humor el caracteritzen davant el laconisme insistent de la dona.

No hi ha, formalment, cap ruptura, la tècnica objectivista de presentar-nos la situació per ella mateixa, sense la intervenció del narrador, li dóna un caràcter autònom fora d’unes coordenades concretes espai-temps, un caràcter obert que permet la universalització d’una anècdota datada en la societat contemporània. La realitat quotidiana, absurda per ella mateixa, com sempre ha insistit Calders en parlar de la seva obra, ens és reflectida des d’una òptica inesperada (la reacció del funcionari) i això li permet aconseguir el conte-sorpresa, enriquida l’anècdota pel comportament inèdit dels seus personatges que fan que derivi cap a l’esperpent divertit. La dosi d’humor intel•lectual, que distorsiona la realitat, fa, a la vegada, que aquesta se’ns presenti versemblant i creïble i que l’acudit breu acusi la moralina de l’autor de fer-nos reflexionar sobre la poca lògica humana en els seus actes més senzills.

Comentari de textos literaris
Diversos autors
Editorial Columna, Barcelona